Anna Fontanet és una ballarina, creadora i artista independent de Barcelona. Inicialment formada en dansa contemporània a la ciutat comtal, va iniciar un recorregut internacional per explorar noves maneres de pensar i entendre la dansa, connectant-se amb mestres com David Zambrano, Francesco Scavetta, Pep Ramis, Maria Muñoz, Nancy Stark i Juylen Hamilton. Aquesta formació ha estat essencial per definir la seva pràctica, basada en la composició instantània i el contact improvisació.
Graduada en disseny gràfic a Elisava (Universitat Pompeu Fabra), Anna combina disciplines de les arts visuals amb les arts del moviment, creant un llenguatge artístic únic. Des del 2011, amb un màster en arts digitals, incorpora elements de composició escènica i arts digitals als seus projectes, teixint una complexa xarxa de diàleg entre moviment, espai i tecnologia.
La metodologia d’Anna Fontanet se centra en obrir espais de comunicació i diàleg mitjançant el cos, utilitzant-lo com a eina per modelar i transformar l’espai. Amb una combinació de cossos tangibles i intangibles, els seus projectes construeixen paisatges formals i estètics, on els participants poden habitar i descriure trajectòries de moviment a través de la veu, el so i el cos.
Una part essencial del seu treball és la creació dels paisatges sonors en directe, a l’escena, per tal de donar èmfasi a la “presencialitat” del so. Aquesta pràctica permet crear un espai que capti la presència viva de l’entorn, fent que tant el so com el moviment es converteixin en elements inseparables de l’experiència compartida. L’ús del “Field recording” per captar material sonor del món que l’envolta, així com la creació d’instruments autogeneratius sorgits de l’experimentació amb les forces vibracionals i gravitacionals, complementa aquesta metodologia.
Anna crea una orquestra orgànica amb el seu entorn, on la tecnologia i la sensibilitat humana es troben i dialoguen. Els seus projectes tenen l’objectiu de sonoritzar i sororitzar l’espai, establint un vincle profund entre l’entorn acústic, el cos i el gest, mostrant la capacitat altament tecnològica del cos humà per sentir i percebre, allà on la màquina no arriba.
Quan parla de “sororitzar l’espai”, Anna es nodreix conceptualment d’artistes liminals, com ella, i de veus silenciades per discriminació de gènere, especialment dones artistes. Aquestes influències donen més força al seu treball, establint un espai de resistència i reivindicació que fa que el so, el cos, i la tecnologia es converteixin en instruments d’expressió i transformació social.